La cobla

La paraula ‘cobla’ va aparèixer per primera vegada al segle XIV. Des d’aleshores, aquest conjunt musical ha patit una autèntica metamorfosi, ha incorporat noves formes musicals i ha creuat les fronteres de Catalunya.

La paraula ‘cobla’ prové del terme llatí ‘copula’, que es podria traduir per ‘lligam’ o ‘unió’. L’aplicació d’aquest terme a un conjunt instrumental es remunta al segle XIV per definir una ‘unió de músics’. No hi ha cap altra especificació, de manera que aquesta ‘unió de músics’ ha anat canviant de forma i d’ús. Al llarg dels anys hi ha hagut cobles que han tingut entre 3 i 12 intèrprets i que han utilitzat tota mena d’instruments. Des de violes, cítares, llaüts, guitarres, cornamuses, cornetins i sacabutxos, fins a tarotes, passant per flautes i figles per interpretar tota mena de ritmes, danses i formes musicals.

La revolució formal del conjunt instrumental es va produir al llarg del segle XIX bàsicament al Rosselló i a l’Empordà. Dos dels grans impulsors de la renovació de la cobla van ser Andreu Torón i Pep Ventura, i aquesta ‘unió de músics’ va rebre la influència de tots els corrents musicals de l’Europa del moment. La cobla es va impregnar dels corrents estètics i va saber aprofitar l’evolució i el perfeccionament dels diferents instruments.

La metamorfosi de la cobla va trobar l’equilibri al segle XX i a partir dels anys vint es va consolidar el corpus bàsic actual, que configuren 11 intèrprets que toquen 12 instruments: flabiol, tamborí, dos tibles, dues tenores, dues trompetes, trombó, dos fiscorns i contrabaix. Aquesta estructura li atorga una ductilitat interpretativa molt àmplia, ja que hi són representades totes les famílies instrumentals (corda, percussió i vent de fusta i metall). D’altra banda, pel nombre d’intèrprets, la cobla es podria definir com una orquestra simfònica de cambra que es caracteritza per una forta personalitat tímbrica i un gran potencial sonor.

Les circumstàncies polítiques i socials de començament del segle XX van provocar una ràpida propagació de la formació instrumental per tot el país, i la cobla i la sardana es van convertir en referents socials. A partir d’aleshores, la cobla basa la seva existència en la interpretació de sardanes. És l’inici d’una estreta vinculació indissoluble per a la societat, però qüestionable per a la història.

La forma musical ‘sardana’ és la més interpretada actualment i és en aquesta faceta popular que és més fàcil trobar als carrers i places del país les més de cent formacions del cens actual (més de mil al llarg dels anys, segons el ‘Diccionari de cobles’ de Jordi Puerto). Aquest centenar de cobles interpreten un catàleg molt ampli: hi ha 50.000 sardanes. Al darrere d’aquestes obres hi ha 1.000 compositors, que han dedicat la seva creativitat a la sardana popular, entre els quals destaquen, entre molts altres, Conrad Saló, Ricard Viladesau o Francesc Mas Ros.

No obstant això, la independència de la cobla respecte a la sardana queda palesa fins i tot pel fet que amb la configuració actual de la cobla la fèrria estructura de la sardana es va veure obligada a evolucionar per fer-se més llarga i donar més marge a les necessitats expressives de creadors i intèrprets. A més, el tarannà dúctil de la formació instrumental ha permès la inclusió d’altres instruments no contemplats en la configuració bàsica (la percussió més freqüentment, però també el piano, l’arpa, el clarinet i la trompa, entre d’altres, a més del baix elèctric, el saxo i els teclats més recentment). Amb aquestes noves incorporacions s’ha enriquit la literatura i ha augmentat la pluralitat de formes musicals, tímbriques, sonoritats, llenguatges i estètiques diferents, en alguns casos fins i tot alienes.

Tot plegat ha reforçat l’anomenat ‘concertisme per a cobla’. Aquesta faceta de caire més culte es reforça a començament del segle XX amb la cobla Principal de Perelada i la nissaga Serra. Ambdós van ser els precursors d’un camí en què després han excel·lit formacions com la Principal de la Bisbal i la de Barcelona en diferents èpoques. Es tracta d’una línia artística que ha merescut l’interès de tots els grans noms de la música catalana, com Pau Casals, Ricard Lamote de Grignon, Eduard Toldrà, Enric Morera, Manuel Oltra, Xavier Monsalvatge i Robert Gerhard i dels creadors de dedicació gairebé exclusiva, com Joaquim Serra i Juli Garreta.

L’eclosió del ‘concertisme per a cobla’ s’ha produït en els darrers anys del segle de la mà bàsicament de la cobla Sant Jordi, que n’ha sublimat el caràcter simfònic de cambra, i de creadors com Antoni Ros Marbà, Salvador Brotons, Joan Albert Amargós i Albert Guinovart. Aquest caràcter obre fronteres i en els darrers anys la nòmina de creadors s’ha incrementat amb la incorporació de compositors nord-americans, holandesos, italians i alemanys. Fora de les fronteres del país, destaca La Principal d’Amsterdam, formació estrictament neerlandesa creada el 1989, que ha tingut una influència decisiva.