L’estat català. Les institucions. Cort General i Diputació del General (o Generalitat)

El pactisme jurídic entre el rei i la cort i els principis tradicionals del dret, que regien les potestats polítiques, van ser l’origen de la història política i institucional de Catalunya. La Diputació del General va ser l’òrgan de representació de l’estat català medieval i modern fins que va ser abolit, el 1714.

Els estats medievals i moderns es van constituir a partir de les institucions de govern que configuraven una unitat territorial definida. És un concepte d’estat diferent del de l’estat contemporani i que no naixia d’una voluntat política expressada per la sobirania popular.

Al llarg de la baixa edat mitjana es van instituir a tot Europa les entitats governatives, que regulaven les relacions dels diferents estaments socials amb el monarca. Els reis eren la font de poder per excel·lència i el seu entorn era format principalment per l’elit dirigent, la noblesa. Per tant, les institucions a la societat europea dels segles XIII i XIV responien a la necessitat d’articular la relació entre rei i noblesa, amb un aparell estatal fruit de la lenta evolució de l’estructura feudal dels estats.

L’origen de la Diputació del General es remunta al 1283, quan les corts convocades per Pere II el Gran van establir la constitució ‘Volem, estatuïm’, base del règim pactista o sobirania pactada. Segons el dret constitucional català, tan sols tenien validesa les lleis que s’acordaven entre el rei i els estaments de la terra; les ‘constitucions’ eren vàlides si eren a iniciativa del govern i els capítols de cort només ho podien ser si sorgien dels braços. Els tres que componien les corts es dividien segons categories estamentals: el braç militar, el braç eclesiàstic i el braç reial, integrat pels representants de les ciutats i viles del domini del monarca. La majoria de la població, pagesos, menestrals i el poble menut, d’acord amb l’expressió de l’època, quedava exclosa de representació. No es tractava, doncs, d’una sobirania popular i universal.

Les corts només podien ser convocades pel rei, en qualsevol ciutat de Catalunya, i les havia de presidir ell personalment. Alhora, les disposicions promulgades pel rei sense les corts, com els privilegis, pragmàtiques o altres normatives, havien de ser sancionades en la següent convocatòria. Les negociacions entre el monarca i els representants estamentals de la societat concloïen amb l’aprovació de la nova legislació per al govern del territori i la reparació dels greuges legislatius comesos. Després es concedia el donatiu al monarca, com a contrapartida. Això suposava un límit considerable al poder reial; més endavant va esdevenir un fre definitiu a l’absolutisme i va determinar el destí polític del Principat en època moderna.

Per recaptar el donatiu reial, cada cop més important, calia nomenar una comissió que se’n fes càrrec. Aquesta comissió va ser l’origen de la posterior Diputació del General, que a mitjans del segle XIV, durant el regnat de Pere el Cerimoniós, va esdevenir permanent, coincidint amb la creixent demanda financera de la monarquia. Pels diferents braços de les corts, la Diputació del General era un mecanisme necessari per evitar que la fiscalitat reial es confongués amb l’extraordinària, com succeïa a Castella o a França, on el poder del sobirà no estava tan limitat. Més endavant va evolucionar segons les necessitats del país, fins a esdevenir l’òrgan de govern superior.

Després de la mort sense successor de Martí l’Humà, durant l’etapa de l’interregne (1410-1412), i fins a l’entronització de Ferran I de Trastàmara, i el compromís de Casp, la Diputació assumí responsabilitats de caire polític, que unides a la prudència inicial del rei li van permetre reforçar normativament els drets de Catalunya i publicar una compilació de les constitucions catalanes. A les següents corts del 1413, el rei va acceptar el nomenament dels diputats sense la intervenció reial. Més endavant, el 1455, es va introduir el sistema d’insaculació, una tria a l’atzar entre els nomenats pels diputats sortints.

Però aquest mateix augment de les funcions polítiques, en un moment d’aguda crisi econòmica, va desembocar, durant el regnat de Joan II, en una creixent tensió, sempre dins la dialèctica entre el poder reial i la seva limitació d’acord amb els privilegis i constitucions, que va acabar en una guerra civil amb la Diputació i el rei enfrontats des del 1462 fins al 1472. El triomf del bàndol reial de Ferran II es va traduir en una reforma, aprofitant la mala administració i el lamentable estat de les finances. Així, el monarca va introduir mecanismes de control, com la Inquisició i l’Audiència Reial, a més d’iniciar la reforma del Consell de Cent barceloní, en el qual va instaurar el sistema insaculatori, amb el doble objectiu de trencar el monopoli dels càrrecs i tenir més control sobre la institució.

El Consell de Cent havia registrat pocs canvis en el funcionament des dels seus orígens. No obstant, com havia passat amb la Diputació del General, la crisi baixmedieval va suposar l’enfrontament entre la monarquia i la radicalització de les posicions pactistes de les oligarquies municipals.

En el cas del Consell de Cent, es va produir una fractura social profunda, amb una forta oposició contra el govern oligàrquic dels ciutadans honrats més ennoblits. La ciutat es va dividir en dos partits: la Biga, l’oligarquia, i la Busca, inicialment formada per menestrals, alguns ciutadans honrats, mercaders i artistes. La monarquia i els buscaires es van aliar contra l’oligarquia urbana i van aconseguir un canvi de govern municipal i l’accés al poder de la Busca. Les reformes més importants de Ferran II van ser l’accés de ciutadans honrats i la petita noblesa al govern municipal i l’ús del mètode de la insaculació (elecció per sorteig) dels càrrecs municipals, que va perviure fins al 1714, quan es va abolir.

Durant els segles XVI i XVII, i especialment a partir del regnat de Felip II, hi va haver una etapa de conflictes institucionals permanents, fruit de les posicions absolutistes dels monarques de la casa d’Habsburg i l’enfortiment de la defensa del sistema de pactes per part de la Diputació del General. La monarquia hispànica, de caràcter imperial, tendia cap a l’exercici absolut del poder i, per tant, a la uniformització dels diferents estats de la corona, per finançar una política exterior basada en els constants conflictes bèl·lics arreu d’Europa.

La ruptura entre les institucions catalanes i la monarquia va quedar palesa amb l’esclat de la guerra dels Segadors, quan Diputació del General i Consell de Cent, units, van decidir fer front a Felip IV. Ambdues institucions van aliar-se contra la política del monarca, perquè aquest no respectava les lleis del país i havia portat la població a la revolta i a la desesperació, amb els abusos dels allotjaments militars de l’exèrcit, que havia enviat el comte duc d’Olivares, per lluitar contra França. Catalunya, liderada per Pau Claris, va acceptar posar-se sota sobirania de França entre el 1640 i el 1652. A canvi, el monarca Lluís XIII va prometre respectar totes les llibertats i constitucions del país.

Després del retorn a la sobirania de Felip IV, la Diputació del General va perdre protagonisme durant unes dècades. Posteriorment, el 1697, va sorgir una nova entitat, la Conferència dels Tres Comuns, que fins al 1714 i durant la guerra de Successió va aplegar una representació del Consell de Cent, la Diputació del General i el Braç Militar, en el moment més crític davant dues monarquies, l’espanyola i la francesa, per defensar les constitucions davant l’empenta absolutista.

El paper de la Diputació del General i del Consell de Cent durant la guerra de Successió es va mantenir expectant durant els primers anys del regnat de Felip V. El 1705 es va signar el pacte de Gènova, pel qual Anglaterra es comprometia a desembarcar un exèrcit a Catalunya, donar suport militar i respectar i fer les constitucions. A canvi, els catalans havien de recolzar l’entronització de Carles III d’Habsburg. El 1705 es van celebrar les corts a Barcelona, en les quals es van ratificar les concessions fetes anteriorment per Felip V i es va reconèixer la Conferència dels Tres Comuns. Quan, el juliol del 1713, els aliats anglesos es van retirar i Catalunya va quedar sola davant les tropes francocastellanes, la Junta de Braços va actuar com a govern legítim, sense rei, i va acordar mantenir la resistència a l’exèrcit de Felip V. Després d’un llarg i sagnant setge de tretze mesos, la capitulació de Barcelona, l’11 de setembre de 1714, va significar la pèrdua de la totalitat de les institucions pròpies i la implantació del decret de Nova Planta.